El primer dia de cole

El conte de la Tània

Recordo aquell matí diferent dels altres. La mama em va despertar amb un petó i un bon dia com sempre, però estava… com més inquieta. Anava d’un cantó a un altre preparant l’esmorzar i la roba de tots. La Lula, la meva gossa petanera, també se la mirava estranyada com si hagués de passar alguna cosa molt important. Llavors, la mama em va somriure i em va dir:

-Tània, què saps quin dia és avui? Avui vas al cole dels grans!

Una sensació d’escalfor em va recórrer les galtes en escoltar les paraules de la mama i vaig anar corrents a agafar la motxilla que havia escollit l’altre dia per començar al cole dels grans”. Estava molt il·lusionada perquè tothom m’havia dit que ja seria gran, però alhora em vaig començar a posar molt nerviosa… Què seria allò del cole dels grans?

Quan vam sortir al carrer, la mama, la Lula i jo, feia caloreta. Després de caminar unes quantes passes vam veure molts nens i nenes, mames i papes i, també, algun que altre avi esperant aspectants davant d’una porta gran de vidre amb un rètol taronja.

-Diu Escola Laietània… -va dir la mama- i serà el teu nou cole. En obrir-se les portes, la mama em va donar l’abraçada més forta que recordo i em va murmurar a l’oïda:

-Ja és l’hora vida, la mama et vindrà a recollir després. Passa-t’ho molt bé.

Vaig travessar aquella gran porta tremolosa i vaig sentir mareig en veure aquelles escales tan altes. Però llavors, una noia amb un somriure molt dolç em va donar la mà i em va dir:

-No et preocupis reina, jo estaré amb tu tot el dia.

Mentre pujava aquelles escales, a mig camí, em vaig girar per veure a la mama i em va reconfortar veure que somreia i se li humitejaven els ulls d’emoció. Estava clar que aquella nova etapa era molt especial.

Un cop vaig arribar a la classe, vaig donar-me compte que hi havia molts nens i nenes. Alguns ploraven demanant per la mama, d’altres jugaven tan feliços… i, per tot arreu, hi havia aquella noia que m’havia ajudat a pujar les escales. Era sorprenent com es preocupava perquè tots estiguéssim tranquils i expresséssim les nostres emocions. Era la meva senyoreta. Ella em feia sentir segura i, gràcies a ella, vaig començar a impartir classes a tots els meus ninos quan arribava a casa.

Em vaig asseure al costat d’un nen que semblava molt tímid, però de seguida em va preguntar com em deia:

-Soc la Tània, i tu?
-Jo l’Edu.

Des d’aquell mateix moment, ens vam fer inseparables. Sempre sortíem al pati agafadets de la mà i jugàvem a que érem novios. Teníem una caseta al pati i convidàvem a la resta de companys a prendre té. A classe ens ho passàvem d’allò més bé aprenent que la meva lletra era la “T” de telèfon i la seva la “E” d’elefant.

Ja des d’aquell primer dia em va agradar que tots vam poder parlar i explicar les nostres cosetes. Alguns explicaven que tenien tres germans grans, d’altres que tenien por dels petards i dels trons i, per la meva part, que la meva gossa Lula era més alta que jo! La senyoreta ens escoltava a tots i a totes atentament i, cada dia, remarcava la importància de compartir, ajudar els demés i fer les coses per nosaltres mateixos.

I així va acabar aquell dia tan especial, baixant per aquelles grans escales. En aquell moment ja no estava nerviosa, i les escales ja les veia molt més fàcils. I em vaig asseure en un banc a l’entrada de l’escola amb moltes ganes de veure a la mama.

-Tània -va cridar la senyoreta.

D’un salt vaig córrer cap a la mama i la vaig abraçar amb totes les meves forces.

-Què tal ha anat el dia, Tània?
-Molt bé mama. Demà tornarem, veritat?

Ingrid Reichardt

Imagentania